BARCELONA, 1947 Montserrat Masdeu

Disposa d’una gran capacitat receptiva per a tot el que fa referència a la llum, i en la seva temàtica d’hivernacles, on les plantes i les flors són les grans protagonistes, aconsegueix visions de conjunt d’extraordinària vàlua.

BIOGRAFIA

Estudià a l’Acadèmia Baixas, a l’Escola Massana i a la Llotja de Barcelona. Fou deixeble del pintor Murcia Valcárcel. Durant uns anys fundà i dirigí l’escola de dibuix i pintura Escola d’Art Sarrià a Barcelona. L’any 1974 realitzà la seva primera exposició individual; d’aleshores ençà les seves teles s’han pogut veure a les galeries d’art més prestigioses del nostre país. També ha traspassat fronteres de forma que a nivell internacional ha exposat a Califòrnia, Londres, Buenos Aires, Nova York, Miami, Filadèlfia… Té obres permanents a museus d’Europa, Estats Units, Japó, Amèrica Central i del Sud i a la Pinacoteca Municipal Llegat Francesc Galí de Palamós. Entre les publicacions que li han estat dedicades podem destacar el llibre Montserrat Masdeu de Rafael Manzano o els volums de la col·lecció Q2 editats per la Sala Rusiñol, entre d’altres.

El color és possiblement la seva gran passió. Per això mai deixa d’enriquir-lo amb les aportacions que neixen de la seva atenta observació en els viatges que realitza. Disposa d’una gran capacitat receptiva per a tot el que fa referència a la llum, i en la seva temàtica d’hivernacles, on les plantes i les flors són les grans protagonistes, aconsegueix visions de conjunt d’extraordinària vàlua.

ELS ESTÍMULS FLORALS DE MONTSERRAT MASDEU

per Josep M. Cadena

L’obra de Montserrat Masdeu és, essencialment, floral. Diverses vegades l’he vista i l’he seguida amb íntima complaença des de finals dels anys vuitanta i durant els noranta a la ja desapareguda galeria barcelonina Kreisler i al gener de 2006 a aquesta mateixa santcugatenca Sala Rusiñol. Per això crec que disposo de certa capacitat per a declarar que les flors d’aquesta pintora no són pas composicions que es queden en els aspectes formals de la bellesa de les formes, sinó que intuïtivament venen a demostrar-nos que tots en els nostres interiors anímics podem ésser com vivers en els quals germinin i creixin les voluntats més positives de perfecció cap a nosaltres mateixos i cap els altres.

Sap descriure altres situacions i a Montserrat Masdeu, persona i pintora alhora, l’interessen diversitat de qüestions que encerta a plantejar en els seus quadres urbans i de paisatge. Però allí on la veig personalment més entregada és en les seves descripcions de parades de flors i vivers en les que les mateixes creixen per a satisfer les necessitats d’una societat que, mercantilitzada com es troba, necessita d’elles per a connectar de nou amb l’espiritualitat que és l’única porta que, oberta de bat a bat, li ha de donar pas a un millor futur.

Encara que hauríem d’ésser d’altra manera, la situació crítica en la que ha anat caient la nostra societat, cada cop més angoixada pels problemes materials que l’afecten, fa que creixi el número de persones (sempre n’hi havia, pero ara són més) que són com cases amb façanes de pedra i finestres tancades i uniformes, que viuen cap endins, d’acord amb els seus propis interessos i sense pensar en interessar-se pels dels altres i, en especial, sense voler trobar una salvació conjunta basada en l’estimulació de l’esperit col·lectiu. Penso fermament que en el mateix es troba la solució o el camí més segur cap a la mateixa. I en el seu origen i en els llocs de descans que per força han d’existir en les seves diverses etapes, es troben, tant per a què la mirada es complagui en els seus colors com per a què l’esperit tingui ganes de seguir, les explicacions florals de Montserrat Masdeu.